LA RELAXACIÓ, UNA EINA TERAPÈUTICA

La Joana pateix una malaltia degenerativa del sistema articular que li provoca dolor crònic; a vegades li costa caminar, va haver de deixar de jugar al voleibol, i hi ha dies que ha de forçar-se a sortir per anar a passejar la gossa. El metge li ha recomanat antiinflamatoris i analgèsics, que pren amb regularitat, i que redueixen significativament la intensitat de les àlgies, tot i que no li permeten desviar l’atenció d’aquella molèstia que constantment l’acompanya. Pensa que la seva malaltia és per tota la vida, i que si el seu curs segueix així, el dolor anirà augmentant. Dubta de les possibilitats de la farmacologia i de la medecina per trobar solucions al seu problema en el futur, i en ocasions se sent desesperançada i enfadada amb la vida. Ha llegit que la relaxació la podria ajudar, però no se sent gaire motivada per iniciar un curs.
 La relaxació produeix una disminució de l’activitat simpàtica -orientada a la lluita o a la fugida- i un increment de la parasimpàtica, una disminució de to muscular, la respiració es torna més lenta, profunda i rítmica, el ritme cardíac es fa més lent i regular; pel que fa a l’’electroencèfalograma, EEG, el ritme alfa augmenta difusió i persistència, i disminueixen el consum d’oxigen i l’eliminació de diòxid de carbono . La resposta motora és el repòs, i les respostes cognitives consisteixen en una percepció de calma i de tranquil•litat. L’estat de consciència depèn de la profunditat del estat de relaxació; en general. es produeix una disminució de la vigília i es focalitza l’atenció en un aspecte molt específic de la realitat externa o interna. Alguns autors descriuen un estat de consciència entre somnolència i son Rem, anomenat: “compensatori”: es tracta d’un estat d’equilibri, efectes vasodilatadors, producció d’encefalines o endorfines generades per la sensació de plaer, increment d’energia i de l’oxigenació de la sang.