La doble cadira és una eina terapèutica que neix dins del context de la teràpia Gestalt. És en Fritz Perls qui comença a fer servir cadires per a ajudar-se en el treball amb somnis amb les persones que assistien als seus grups.
La
doble cadira crea un espai per a la consciència, un escenari en què es representa un conflicte interior. Es convida a la persona a identificar-se amb dues parts d'ella mateixa, dos pols oposats que, en termes gestàltics, s'anomenen gos de dalt i gos de baix, fent referència al joc de control d'algú amb sí mateix.
En una de les cadire seu la persona i actua des de la seva faceta dominant, autoritària, exigent; a l'altra, la faceta submisa, defensiva, complaent i víctima. Aqui, es posa de manifest com la interiorització de normes socials, actituds i maneres de pensar txoquen amb les necessitats més bàsiques de l'individu.
L'objectiu de l'escenificació és que aquestes parts escindides puguin adonar-se de l'existència de l'altra, establir un diàleg i acostar-se, fins a quedar integrades dins de la consciència.
Dins de la cornisa de la teràpia cognitiva, en Leslie Greenberg descriu la sensació de confusió o conflicte experimentada per la persona quan les normes i avaluacions externes són interioritzaddes d'una manera tàcita, és a dir, sense que s'hagin sotmès a una revisió crítica sobre la seva utilitat per a satisfer necessitats o alliberar emocions. D'aquesta manera, es posen en marxa uns esquemes emocionals que operen de manera automàticai, sovint fora de la consciència.
Dues estructures esquemàtiques oposades, formades per conductes, emocions, pensaments i desitjos incompatibles. són evocades al mateix temps, i això genera el conflicte i, sovint, un bloqueig, en no ser possible satisfer les necessitats, ni cumplir amb els criteris d'exigència dels "deures".
Les emocions o símptomes que en poder resultar són baixa autoestima, angoixa, depressió, frustració.
INDICADORS DE CONFLICTE
Durant la sessió de psicoteràpia, la persona afirma de manera verbal
o paraverbal que dues parts es troben en conflicte. Lingüísticament, s'expressa així: “Per un costat, per l'altre”; “ Hauria de, però no puc”; “No hauria de, pero no puc deixar de fer-ho” “Jo vull, però sóc tímid, o no competent”; la persona esta indicant la presència d'un jo crític i, per un altre costat, d'un jo experimentador.
Així mateix, existeixen indicadors implícits, com ara autoevaluacions
negatives: “sóc un fracassat…” o sentiment de desesperança i culpabilitat.
El conflicte pot ser atribuit a algun element extern, a vegades, s'atribueix l'autoavaluació negativa a l'altre: "Jo voldria, però, el meu pare diu..."
Altre indicadors poden ser sentiments de vergonya o turbació.
COM ES PRODUEIX EL CANVI
S'estableix un diáleg entre dues parts oposades de la persona que entren en contacte, donant lloc a una viure a través del conflicte.
solució integradora. No es tracte de parlar sobre, sinò de
El diàleg encobert es posa al descobert per la pròpia possibilitat d'articular i explorar la posició de cada part, generant una síntesi. Les necessitats i els dedsitjos personals són acceptats.
Expressant la tasca en forma de pregunta: Com satisfer les pròpies necessitats mantenint els propis valors i normes?
Llibres per a psicoterapeutes per a aprofundir en aquesta eina:
Peñarrubia, F. (1998). Terapia
Gestalt. La vía del vacío fértil. Madrid: Alianza Editorial.
Greenberg, L.S. y otros (1996). Facilitando el cambio emocional. El proceso terapéutico punto por
punto. Barcelona: Paidós.
En una de les cadire seu la persona i actua des de la seva faceta dominant, autoritària, exigent; a l'altra, la faceta submisa, defensiva, complaent i víctima. Aqui, es posa de manifest com la interiorització de normes socials, actituds i maneres de pensar txoquen amb les necessitats més bàsiques de l'individu. 
Hace unos años las agencias de modelos hicieron declaraciones públicas, divulgadas por los mass-media, acerca de su postura en contra de la anorexia. Después de haber extremizado el ideal del cuerpo femenino delgado, estilizado, androginizado, y un ideal de cuerpo masculino hipermusculado y desproporcionado, durante casi cuatro décadas, las asociaciones de consumidores han reaccionado, han empezado a ejercer presión, han denunciado a los estilistas, por el fomento de este trastorno de la ingesta. Las cosas han comenzado a cambiar, lentamente, pero necesariamente, ya que empiezan a ser muchos los testimonios de personas del mundo de la moda o famosos que relatan en sus autobiografías la tortura de su esclavitud hacia la forma física. Detrás de esta expresión está la idea de que lo corporal representa la parte externa, superficial: la forma. Además de realzar lo visual por encima de los demás sentidos, establece una dicotomía mente-cuerpo, sobre la cual se fundamentan las patologías y tendencias culturales mencionadas. La idea de tener que controlar el cuerpo a partir de la mente es incompatible con la visión del ser humano como sistema integrado estas dos facetas. Ni siquiera tenemos una palabra para expresar el ser humano como un todo: integración mente-cuerpo es lo que más se acerca, y necesitamos un guión para expresar que allí hay una relación más estrecha que una relación cualquiera.
